La nit de dijous 5 a divendres 6 de maig va donar inici, oficialment, la campanya electoral per a les municipals del 22 de maig. L'única diferència amb la resta de setmanes és que ara ja podem demanar explícitament el vot per a la nostra formació. Valent matís. Fins aquí, tot normal.
Ara comença l'aventura. No vaig poder ser amb els meus companys de Junts per Sant Just i no vaig poder enganxar ni un sol cartell. I no va ser perquè sigui un cara dura que només deixa que treballin els seus companys. Va ser perquè ahir, precisament ahir, em vaig adonar que hi ha una cosa molt més important que l'inici d'una campanya electoral: la família.
Quan la meva parella, la Ruth, em va trucar a vora les 9 del vespre jo sortia d'una reunió amb l'Associació de Veïns de La Plana – Bellsoleig, un dels barris més castigats per l'actual equip de govern. Pensava que era la típica trucada que ens fem quan no ens hem vist en tot el dia per explicar-nos com ens ha anat tot. Però resulta que no, que em trucava per dir-me que havia tingut un petit accident laboral i que li semblava que s'havia trencat el peu. Sense pensar en res més, vaig baixar fins al centre del poble, vaig agafar-li unes crosses que té a casa de la seva mare, vaig agafar el cotxe i ens hem vam anar cap a l'Hospital de Barcelona, a la Diagonal.
Després d'esperar poc, la veritat, i d'atenció magnífica, van fer-li les primeres plaques i el diagnòstic es confirmava: fractura. Hi havia 2 opcions: operar i posar una plaqueta o bé re col·locar i enguixar. La Ruth va preferir la segona. Així ho van fer i, després d'una altra placa més per comprovar que la manipulació havia estat ben feta, la van enguixar. Resultat: 6 setmanes de baixa i de repòs absolut.
Creieu-me quan dic que, en aquells moments, no pensava ni en cartells ni en programa ni en campanya. Simplement pensava en ella.
Aquest matí, havent vist els primers cartells enganxats pel poble no puc fer res més que agrair als membres de la candidatura de Junts per Sant Just que ahir no em fessin cap retret, al contrari, tot van ser missatges d'ànim, de companyonia. Moltes gràcies als Andreu, Ferran, Montse, Rosa, Isma, Jaume, Imma, Lígia, Damià, Xavier, Nuria, Teresa, Jordi, Sebas, Enric, Muntsa, Miquel, Quim, Montse, Teresa, Marc, Maria, Estanis, Joan, Mercè, Àlex i Antoni.
I també a tots aquells i aquelles que, sense formar part de la llista, col·laboren desinteressadament en el projecte. A tots i totes, moltes gràcies per la feina feta fins. Som a la recta final i necessitem tot l'impuls necessari perquè els esforços que hem fet no quedin en un no res.
Sergi Seguí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada